Manuel Baixauli L'home manuscrit (fragmento) –en catalán- "Establir-me a Villa Carmen suposà l'inici de la meva etapa més fèrtil com a escriptor; disposava de més temps que mai per a pensar, recordar, imaginar. El Dietari s'engreixà amb llibretes noves i amb afegits a les antigues, cresqué fins a assolir, en el punt de màxima prolixitat, un corpus de vora cinc-centes llibretes. Unes cent mil pàgines escrites, tres milions de línies, dos-cents deu milions de mots! Una desmesura! Un excés que amenaçava la qualitat dels escrits i que exigia un canvi de plantejament. Des de fa un lustre no encete llibretes, no escric res de nou. Em dedique només a corregir, a millorar, a polir, a ampliar quan cal, però sobretot a podar el que ja he escrit. Elimine reiteracions, ingenuïtats conceptuals o estilístiques, tòpics, excessos verbals, frivolitats i tot allò que considere superflu. La maduració com a individu m'ha dut la maduració com a lletraferit. El Dietari minva en pàgines però creix en densitat, en precisió. Ja no escric mai sobre fulls verges, sinó sobre textos. He esdevingut reescriptor, escalafó superior al d'escriptor. On d'adolescent descrivia el gust de menjar la primera tallada de meló a l'estiu, ara descric aquell mateix gust afegit al gust de totes les posteriors vegades que he menjat la primera tallada de meló a l'estiu. Quan descric un crepuscle, descric el vastíssim inventari de crepuscles acumulats en el meu Magatzem de la Memòria. I així amb tot. He substituït l'escriptura incidental, presentista, per l'escriptura estratificada. La relectura persistent dels propis escrits en delata fragments flonjos, inconsistents. El Dietari ideal que m'agradaria confegir es limitaria, com a molt , a un miler de pàgines; o millor, a un centenar; o millor, a una desena; o millor, a una pàgina, a un gest. A una mirada. Condensar tot el que un ha viscut i après, des que va néixer, en una sola mirada; vet aquí l'objectiu. Quimera? Què aconsegueixen, sinó, alguns autoretrats del Rembrandt provecte?... Davant meu, mentre escric açò, hi ha l'espill vell, picat, ratat de les vores, on veig el meu bust. Dilluns faré quaranta anys, la meua mirada ja no és la del menut que fugia d'un llaurador indignat. Tampoc no és desesperançada. No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal.le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meua. " El Poder de la Palabra epdlp.com