Realitats -en catalán- "Quan de vegades entro, a poc a poc, a la petita casa de mi mateix, amb pas humit, a fil de matinada, deixant a fora els arbres expectants, un tremolor d'herba tocada per l'esbatec del primer vent del dia, vagits de llum, m'adono prou de quin desordre hi ha, quina remor, quin moviment d'entrades i sortides inútils, que el celler està buit -car hom beu molt-, de restes de vianda ja freda als plats -car hom menja a deshora, de pressa i malament-, que el vell fogó vessa de cendres anteriors de focs que s'extingiren fa molt de temps, però que no permeten al nou cremar bé. I mentre sec al balancí, d'esquena al dia, penso que és hora, tal vegada, de canviar els costums i que he d'emprendre reformes radicals. No sé quines, però, car les parets estan molt primparades, el sostre foradat, i les esquerdes són tantes que el difícil és veure què falla més. No em val llavors de dir-me, recordant glòries antigues, fetes d'amor, les flors en un jardí, recapte de vida i mort ensems, que jo sóc flama d'un ardor que no cessa, que en mi reneix Orfeu i que he dreçat l'arbre del cant fins a l'orella casta d'Eurídice dient: tremolo de mirar-te, com diré mai el teu encís?; car temo, quan estic així de sol i fred i desganat, que per molt que em proclami del costat de la vida, quan sobre el mar llisca la barca dominical i cau verticalment, ferint-me, el llamp d'Apol.lo, i una calitja d'or tremola devant els ulls, que en ser que em trobi dins el llit de les darreres núpcies, m'espantaré del fred que ha d'arribar-me quan les cuixes de gel em tocaran, i que em faré enrera de tot, covardament, com l'atrapat en una gran mentida, i que tot jo tremolaré i no sabré cap on girar-me ni què invocar. No crec en els beuratges ni tampoc en els altres consols. Altra vegada sóc quan baixo lentament al soterrani de la petita casa de mi mateix." epdlp.com |