Bel Olid Una terra solitària (fragmento) –en catalán- "Avui ha tornat a veure'l. D'amagat de la seva mare, a la muntanyeta d'allà lluny del poble. Ha vingut amb el seu cavall blanc i la camisa planxada. Les quatre cabres pasturaven el que podien i miraven de no molestar-la. S'han assegut sota un arbre i, quan ell li ha agafat les mans, hauria volgut ser tempesta o riuada, i no quedar-se tan quieta com l'aigua mansa. S'ha deixat besar els dits, els canells i les galtes. S'ha deixat dir tots els versos i no li ha sabut aguantar la mirada. Ha mirat la terra seca i no ha dit ni una paraula. Ha acceptat el mocador, se l'ha amagat entre les sines. I li ha fet adéu sense voler, gairebé sense adonar-se'n. (…) Si vull que m'estimis he de ser una versió més dòcil, més suau, més sofisticada i alhora més simple de mi. Cal esborrar les arrugues del sarcasme i suavitzar les arestes de la gelosia. Cal, sobretot, eliminar tots els rastres d'un desig massa salvatge. Si vull que m'estimis, necessito una versió civilitzada i una sang que bulli menys. A estones m'agrada aquest jo serè, gairebé adult, que invento sota la dutxa o conduint o fent cafè. A estones m'esclata a dins com una bomba el jo excessiu, gairebé absurd, que em veig al fons dels ulls els dies de maquillatge massa discret. Quan fem l'amor però vull follar. Quan dic si us plau però vull cridar. Quan no dic res però de tant mossegar- me la llengua em sembla que em sagnarà. Quan se m'eriça la pell perquè recordo els moments en què he estat jo, jo de veritat, sense voler ser ningú més. La major part del temps, em miro al mirall i no em reconec. " El Poder de la Palabra epdlp.com