El dia que vaig fer vuit anys (fragmento) -en catalán-Antoni Pladevall i Arumí
El dia que vaig fer vuit anys (fragmento) -en catalán-

"Els grans de casa compartien la creença que la nostra bàscula afinava fins a l’últim gram, amb una precisió suposadament infal·lible, el pes dels sacs de gra o de patates o de qualsevol altra mercaderia que posaven sobre la seva plataforma, de manera que gaudia de la consideració més alta, una joia, és, una joia sense preu, que al mas es reservava al limitat, però útil, contingent d’aparells domèstics que hi havia. La teníem arrambada contra la paret que separava les portes dels dos primers graners —cambres reciclades, al capdavall, de l’antiga estada dels amos que, com que ja no passaven els estius al mas, sinó a la majestuosa torre modernista que havien adquirit a Sant Julià de Vilatorta, havien estat destinades a ús cerealístic en benefici dels masovers de tota la vida— i tothom que la veia per primera vegada s’adonava de seguida que no era un aparell de mesura qualsevol. La ubicació privilegiada que tenia a la saleta de pas afavoria, així, el seu lluïment involuntari davant les visites entre comercials i amistoses dels estiuejants o segons residents del veral que venien a comprar llet, ous, patates, tomàquets, mongetes tendres o un conill o un pollastre morts i tallats a trossos. La seva robustesa imprimia seriositat i disparava els elogis espontanis dels clients assidus o esporàdics i, fins i tot, dels caminaires ocasionals —pocs— que a vegades, si veien algú davant del portal de marinada, s’aturaven a demanar una mica d’aigua de l’aixeta del safareig i, tot badant distretament cap a dintre la casa, no podien reprimir la lloança sincera que els despertava la contemplació d’una bàscula que tenia una presència tan imposant.
L’avi poc donat a la conversa, doncs, prèvia invitació insistent, va aconseguir pesar-me a la bàscula tan respectada del mas el dia del meu vuitè aniversari. Uns minuts abans de la facècia tan inesperada com divertida, els meus germans i jo estàvem enfilats al munt de sacs embotits de gra situats, a manera de dic de contenció, ran del bastiment de la porta del primer graner, i ens entreteníem llançant amb fúria, esbojarrats, embostes de blat contra la paret indefensa, ja veureu el vostre pare, ja, si us cau una mica de gra a la saleta, del fons del graner. Era el joc senzill i innocent que ens regalava el final de la collita de cereals, perquè deixava els graners atapeïts de gra —un era per al blat, un altre per a l’ordi i un altre per a la civada— fins a la primavera de sobre, i que irritava fàcilment el pare si, superada la fase dels llançaments a distància, entràvem dins del graner i acabàvem rebolcant-nos-hi i tirant-nos blat entre nosaltres, tal com fèiem al cobert de la palla amb les bales obertes, quan ens agafava el futris i no paràvem fins a quedar ben colgats sota un bon pilot de palla i d’aquell boll empipador que se’ns enganxava a la roba i als cabells, i que després perdíem a l’escon de la cuina o a dintre del plat, tot menjant a taula, al coixí del llit quan dormíem o a qualsevol altre racó de la casa.
El pare no era l’únic a enfadar-se per culpa d’aquell joc estiuenc i circumstancial. La reixa metàl·lica de la finestra del graner que donava al sostre d’uralita del safareig de davant la façana de marinada i que, si no havia de ploure, durant l’estiu quedava oberta tot el dia i tota la nit, també era una diana fàcil dels nostres dispars embogits i contundents —ens meravellava el dring simultani de la pluja seca de blat contra el reixat de la finestra i, de retop, contra la uralita acanalada—, i en acabat la mare s’empipava una mica, perquè trobava gra escampat a la llosa del safareig i l’havia de treure, una feina més que li donàvem, quan es volia posar a rentar-hi les estibes de roba bruta de tota la família, som vuit de colla, a casa, i és un bon matament de braços, que s’acumulava dia rere dia d’una manera inexplicable. La Viola, estacada al costat del safareig, tampoc sortia estàlvia del nostre joc, perquè, espantada pel repic del gra contra el sostre d’uralita, corria a arraulir-se dins la seva caseta i ja no en sortia fins que no havíem parat del tot. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com