Francesc Fontbona La campana de vidre (fragmento) –en catalán- "De nen, Jenito anava amb l’abuelita Angelina a veure pel·lícules còmiques i de dibuixos animats. Àvia i net solien anar al Publi, al passeig de Gràcia, però també a l’Atlántico, de la Rambla, a tocar del Sepu. L’abuelita anomenava sempre aquell cinema la «Sala Mercè», pel nom que tenia quan ella era jove, denominació però que feia ja molts anys que havia perdut, pel d’Atlàntic, abans de la guerra, nom que es castellanitzà, naturalment, amb el franquisme. Quan anaven a l’Atlántico l’abuelita no ho explicava a casa, ja que Don Conrado considerava que la Rambla era un lloc poc adient per portar-hi nens, i menys encara a una sala d’espectacles, que gairebé per definició havia de ser un lloc de perdició. Curiosament, les pel·lícules còmiques que s’hi projectaven — igual que les que es feien al Publi— eren molt antigues, moltes encara del cinema mut: Chaplin, Buster Keaton, Laurel & Hardy, Larry Semon —batejat aquí beneitament com «Jaimito»—, Harold Lloyd i alguns cops Ben Turpin, o el francès Max Linder, hi eren habituals. I malgrat ser cintes curtes, pel cap baix de feia una trentena d’anys de mitjana, autèntics cel·luloides rancis i de factura antiquada, amb moviments accelerats perquè havien estat rodades amb maneta, encara funcionaven perfectament entre els infants dels anys quaranta i cinquanta, que reien constantment amb aquell humor ingenu de garrotada, lladres i serenos i pastissos de nata que aterraven a la cara dels rivals. Chaplin i Keaton, però, provocaven alguna cosa més que la simple riallada primària, o almenys Jeno n’era conscient. El que ja no funcionava tan bé entre el públic infantil era el NODO, el noticiari filmat oficial, que sempre passaven obligatòriament, amb grans dosis d’imatges de Franco tutelant el país com un condottiere magnànim, i que aconseguia que, en acabar-se cada reportatge, els nens aplaudissin i cridessin d’alegria perquè allò anunciava que estava a punt de començar una nova pel·lícula de les que anaven a veure i que esperaven amb candeletes. Abans o després d’anar a l’Atlántico, l’abuelita portava en Jeno a una orxateria de la Rambla, cantonada Unió, que ella en deia Can Pren i Fuig, nom que evidentment no era el que figurava al rètol, però que pel que semblava era coneguda així de tota la vida. " El Poder de la Palabra epdlp.com