|
L'anell del nibelung (fragmento) –en catalán- "Des de la ciutat del nord, on residia des de feia dècades, havia decidit traslladar-se deu dies a l’indret dels seus orígens, després de molts dubtes i d’haver neutralitzat, o això creia, la inquietud que la idea li causava i que assolia volums diversos segons l’estat d’ànim del professor Millet, que no tenia ningú a la vora per aconsellar-lo sobre les possibles incidències del projecte. Tanmateix, a punt de tornar a trepitjar la ciutat, els vincles entre el jove d’aleshores i l’individu que acabava d’arribar a l’estació només sobrevivien feblement a la seva consciència, i si ell ja no era ell, a desgrat dels imponderables de la biologia i de la documentació administrativa, que sostenien tot el contrari, li agradava suposar que tampoc els altres devien ser exactament els mateixos, pensant en la gent que va deixar enrere quan va abandonar M. i que potser retrobaria pel carrer sense que, per fortuna, ningú reconegués a ningú. Perquè Ernest Millet, que no mantenia contacte amb cap dels seus paisans, com si aspirés a perfeccionar, amb el silenci i la llunyania, un abandonament que havia imaginat per sempre però la condició definitiva del qual estava a punt de contradir, pretenia passar desapercebut a l’indret on va néixer i marxar al cap de deu dies amb la mateixa discreció de l’arribada. Ja feia anys que havia trobat el seu lloc al món a la ciutat del nord, on el gust per l’ordre i l’addicció a la rutina eren atributs impossibles de parcel·lar, i que afectaven tant els prestatges de la biblioteca com la pulcritud conceptual de les classes de Geografia Física. En aquelles contrades de verds mudadissos, on el sol no lluïa cridaner com a M., Ernest Millet acabaria signant la pau amb ell mateix, el seu primer adversari, adolorit pel sentiment de culpa, i a poc a poc, la maledicció del passat que el barrinava per dintre deixaria de turmentar-lo. Era reconfortant comprovar que les coses només eren coses, en aquells territoris septentrionals, sense les falses aparences de la llum excessiva de M. que confonia els contorns i simulava miratges, i que obligava l’observador a disseccionar minuciosament aquella realitat tan bellugadissa per evitar errar en els judicis i caure en el parany de les opinions prescindibles. El nord es mantenia sempre en estat sòlid, i aquest caràcter ferm de cosa pètria proporcionava una preuada seguretat a Ernest, en contra de la feblesa malaltissa i gairebé femenina, perpètuament inestable, dels paratges geogràfics de la joventut, tal com l’home adult els recordava." epdlp.com |