Adéu, turons, adéu (fragmento) –en catalán-Antoni-Lluc Ferrer
Adéu, turons, adéu (fragmento) –en catalán-

"Aquell cafè tenia dos billars i dos o tres jocs de futbol. Ens vam passar una bona estona jugant i, encara que vaig perdre més d'un partit, no me'n va deixar pagar cap. Llavors em va dur a veure la fàbrica de mobles on treballava d'oficinista però a causa de les festes la tenien tancada. I aviat em va presentar un oncle seu, que tenia una barca i l'endemà mateix tots tres vam anar a pescar. L'oncle es deia Rafel i la barca era un llagut molt mariner. Ens vam cansar de treure serrans i el sol abrilenc era molt agradable. Després, mentre tornàvem en bicicleta a Binialutx, perquè el seu oncle vivia al port, es va posar a explicar-me històries de contraban. Mig poble s'hi dedicava i si teníeu sort podíeu fer una fortuna.
—Però i en què consisteix la feina?
—Home, n'hi ha per a tots els gustos! Si tens quatre diners els poses en una barcada. El capità se'n pot anar a Alger o a Gibraltar i si la cosa surt rodona et donen la part de benefici que et pertoca.
—I si va malament?
—Home, aquest és el risc! Ho perds, com és natural. I, mireu per on, el comandant de la guàrdia civil que s'havia pegat el tret era precisament algú que es conxorxava amb els contrabandistes de Binialutx i no li havia quedat cap altra solució. En Sebastià, que coneixia aquelles coses, va dir, però, que d'ençà d'aquell mort la guàrdia civil anava més viva que mai. I que per no res entrava dins ca teva i si t'hi trobava contraban no t'escapaves d'una bona multa.
—I què passa aleshores?
—Home, que el negoci va més bé que mai! Com que hi ha tanta de vigilància el preus s'han apujat.
—I dius que la guàrdia civil no perdona?
—Binialutx és un poble molt especial. A la gent d'aquí li agrada d'arriscar-se i si el poble té sis mil habitants n'hi ha més de la meitat que hi estan ficats d'alguna manera.
I em va explicar encara que els diners que podíeu fer depenien de la feina. Perquè una cosa era guardar contraban a una casa vostra i tota una altra disposar d'un camió, que aparentment traginava llenya a la ciutat però que, ben amagades, duia un munt de saques de contraban. En fi, que a pesar que eren de la mateixa illa, Terrades i Binialutx eren dos pobles ben diferents.
—I, com que on corren diners hi ha joc, aquest poble és un dels més jugadors. La gent ho fa als cafès i sembla que només juguessin per jugar.
—Que vols dir que ho fan amb cigrons o amb fitxes?
—Si no n'ets al corrent, diries que sí. Ara, jo sé de gent que s'ha jugat una casa o fins i tot un hort.
—I, per cert, durant la guerra què hi va passar per aquí?
—Home, això sí que és tota una altra història. Binialutx és el poble mes república de tota l'illa. I al començament de la guerra hi va haver el desembarcament dels rojos que ens va costar un ull de la cara.
—Per què ho dius, Sebastià?
—Perquè els militars i els falangistes es van posar a fer-ne de les seves i pertot arreu hi veien rojos.
—Vols dir que hi va haver una guerra de debò?
—Ja ho crec! I no hi deu haver cap família que no rebés d'alguna manera. Però encara avui la gent només en parla en veu baixa i entre coneguts. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com