Jordi Lara Una màquina d’espavilar ocells de nit (fragmento) –en catalán- "No havia estat senzill: hi havia altres orquestres, a la vila, faltaven músics. Els més sol·licitats corrien per Barcelona, fent duros a cabassos a tant el vals-jota, però l’avi Capdevila tampoc no es podia refiar dels musiquets locals que anaven fent, molts dels quals ja l’havien deixat penjat a mitja temporada acamalats per un altre conjunt comarcal amb més solera i més barra. Per això, el vell havia après a fer plantilla amb noiets que amb prou feines aguantaven l’eina. Els ensumava: si durant una actuació un marrec badava gaire davant la cobla, a la mitja part localitzava els pares, els cantava les excel·lències d’un sobresou i tot seguit pactava les condicions de l’aprenentatge. Ell mateix els llogava l’instrument al preu ridícul d’un duro l’any, sols perquè l’aprenent no oblidés que l’instrument no era seu i que estava en deute amb l’avi Capdevila. Massa aviat debutava entre l’entusiasme familiar i la condescendència dels col·legues, i calia esperar que s’anés arreglant i arribés a fer-ho bé, però no massa. Altrament, és clar, l’hauria fitxat la competència. —He conegut nanos que tenien tant o més bon lluc que tu, saps?, ves què et dic, no per res, però haurien fet carrera a Girona… —continuava, i em mostrava radiant el trapezi impossible que acabava de dibuixar amb la goma als dits—; però eren joves i els tirava la clica i de tant estirar el cordill se’ls va aigualir la trempera, i jo dic que per tocar la tenora s’han de posar els collons sobre la taula, m’entens? Una vegada catxaven un pinyol de compromís, després era el so que els lloquejava, fet i fotut ja hi som, com bledes escorregudes… I vet aquí que un dia em trucava se mare i em deia senyor Capdevila, dispensi, a quina hora van plegar ahir?, i jo li deia tard senyora, molt tard, però pensava per dins que ja hem fet atots, que l’artista se’ns esgarria, i aquell llavi de ferro, en quatre dies no re, arrugat com una pansa, i això si no acabava de copista o de guilla, que ja és llàstima! No riguis, no —no reia, prou feina tenia a seguir-lo—: si em vols creure, no estiris gaire el cordill… Poc temps després, familiaritzat amb aquell argot fantàstic, plàcidament instal·lat al faristol de tenora de la cobla —jo era dels que ho feien bé però no gaire—, vaig comprendre que més enllà de la música que perpetràvem, i potser més important que la música, hi havia, aturat en el temps i llaminer com una fruita confitada, un món per descobrir. " El Poder de la Palabra epdlp.com