Antoni Martí Monterde Els vianants (fragmento) –en catalán- "Què queda de la llum sinó l'esguard. Hi ha una finestra incomprensible a cada passa des d'on vigilar la canviant pal·lidesa de l'hivern. Sempre inacabada, es repeteix, però, aquesta pluja. Es repeteix la despossessió, i el carrer no sembla buit sinó buidat. No m'acostumo encara a aquesta feixuguesa de vianant, de transhumant immòbil d'ombres i pronoms, incapaç d'eludir els tolls del desconcert quan la memòria immediata comença a doldre deshabitadament navegable, de pressentida. Hi ha mots que només conec per contrast. * * * Compto els dies de febre, canvio d'estatura cada nit. Sóc l'hoste d'un oratge de cendra; guardo (amago) un incendi d'hivern que malgastar assegut a l'escala mecànica dels signes de silenci. Guardo també un gest d'ahir que mai no deixarà de ser nouvingut. Faig tard. No és impaciència; la impaciència és habitable. Què té aquest desordre? Immediat a la veu, no és la veu; contigu al fred, no és el fred; pertanyent al silenci, no és el silenci. Als afores de la llum, n'és transhumant, com de la roba d’un exili. Faig tard. Encara. * * * Tot equivocant la fi de l'hivern una humitat estàtica arrela minuciosament a les robes. Calendaris desmentits malden per ordenar la desigual claror i durada dels dies, i establir el seu límit de llum interrompuda a les ciutats. Un silenci que s'esguarda i s'habita al mateix temps. També d'aquesta manera es demostra la diferent duració de les hores, la distinta mirada del desordre. Amb la certesa que ha plogut imperceptiblement, desconegudament. " El Poder de la Palabra epdlp.com