Clixés (fragmento) –en catalán-Carmen Karr
Clixés (fragmento) –en catalán-

"És l'una. Amb les mans carregades de paquets espero resignadament el pas d'un tramvia en què hi pugui trobar un lloc.A la fi un s'atura complaent, i puc enquibir-me a la plataforma. Hi ha prop meu algunes senyores, dretes, i l'interior és ple d'homes asseguts, la major part d'ells en la força de l'edat, llegint els diaris de la tarda.No ve d'aquí. Ja hi estan fetes les dones catalanes a anar dretes al tramvia després d'haver corregut uns quants kilòmetres anant i venint pels carrers, pujant i baixant escales, en quefers actius. D'aquells homes, més de la meitat sens dubte han passat tres o quatre hores asseguts en oficines i despatxos...Però sap fer-se càrrec de tot, la bona catalana; fins sap que té d'agrair amb un somriure'l lloc que li és galantment, generosament ofert per qualque fumador enyorívol que surt a emmetzinar-se a la plataforma.I les dames que em volten semblen ben resignades a fer el trajecte a peu dret. La qüestió és arribar a casa abans que el marit o als fills o als germans, perquè no rondinin els homes si el dinar no és a taula. Quina bona olor d'ambre que sento!... Té! Ma veïna, un altre cop! Quina casualitat! Tornem a casa a la mateixa hora. Vés, pobra senyora: de segur que també passa angunia per si fa massa tard! El marit fa cara de mal geni... Però ara em recordo que ahir a la tardà'l vaig veure, davant de casa, pujar a un cotxe de l'estació, duent una petita maleta a la mà.I sembla com sufocada, la dama. Son bust de matrona palpita amb grans onatges. Deu venir cansada; son rostre ho sembla fatigat; és tot ullerós... Se li nota malgrat l'empolvada recent. Trobo en sa fisonomia quelcom canviat, que de moment no m'arribo a explicar. Ai, ai! ¿Què pot ser? Un moviment d'entrants i sortints l'apropa a mi, i torno a tenir a frec de més robes ses carns rosades que es transparenten sota la batista blanca de la brusa.Aquestes batistes que ara es fan, cóm es matxuquen de seguida! Quan ha sortit de casa era llisa com un paper fi, i ara vés, fa llàstima!I altre cop em poso a contar maquinalment el rengle de botonets de nacre que tanca la fina brusa al mig de l'esquena de la dama. Un, dos, quatre, set, nou, dotze... dotze... Ai!, ay! N'hi manquen dues de gotetes d'òpal, dues, al bell mig de l'esquena, i les altres estan cordades de qualsevol manera, com si una mà poc hàbil l'hagués tornada a botonar a casa de la modista o de la cotillaire, allà hont s'ha degut despullar ma formosa veïna.Però quina modista o cotillaire més mal traçuda!... Sembla mentida, tan trencada com hi ha de tenir la mà en cordar i descordar robes de dona.Un raig de sol se n'entra en la plataforma, a un revolt del tramvia, i, a dos dits dels meus ulls, m'enlluerna un espurneig de pedreria... Oh! Que en són d'formoses les mandèliques de brillants que guarneixen les orelles xiques de ma vehina! Deu venir de ca l'argente... perquè m'hi he fixat bé: en sortir de casa no hi duya res a les orelles, en aqueixes orelletes de color de rosa, mig ofegades en l'onada aurífica dels cabells. "


El Poder de la Palabra
epdlp.com