Carlota Gurt Sola (fragmento) –en catalán- "Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que m’havien vist néixer. Al retrovisor, només la gran polseguera que aixecava la meva màquina al seu pas. En aquest lloc, els cotxes són fàbriques de nebuloses que t’impedeixen veure el que vas deixant enrere i, amb cada sot, el món sencer trontolla. A la fi, ha aparegut sobre el turonet, més petita i rònega del que recordava. Hauria volgut aparcar allà mateix i anar-hi corrents, amb els braços estesos, fins despullada, pujar descalça els quinze graons de pedra, però he vist la figura d’un home amb un gossot espellifat esperant-me a dalt de l’escala i m’he hagut de guardar l’esperit bucòlic per a un altre moment. Era el Manel, esclar. Ha vingut cap a mi afanyant-se, tot somriures, amb l’animal al darrere, capcot, lligat amb un cordill. Amb prou feines havia baixat del cotxe que ha arrencat a xerrar i ja no ha callat. Eres bonica com un pèsol, reina, ha repetit dues o tres vegades amb la mirada perduda de qui fa una afirmació de molta volada. Després ha començat amb allò de si no el recordava i que no m’assemblava gota a la mare, que si ells dos eren tan amics de joves, discurs que ha puntuat amb tot de picades d’ullet. Quina una, ta mare!, ha exclamat, i tot seguit enriolant-se i imitant el gest de brandar una vareta màgica en l’aire ha afegit: zub-zub. " El Poder de la Palabra epdlp.com