|
Agafeu-me a mi (fragmento) –en catalán- "Una altra trucada, un altre cop que la va tallar en sec, bruscament, un altre silenci. Ho sentim molt, van dir els policies, la companyia de telèfons no ens vol donar informació sobre la procedència de les trucades, deixeu de ficar el nas en tot això, quedeu-vos quiets a casa vostra, teniu més nets a la família i per ara són vius, oi? Però el pare de l’Andrés no va voler escoltar cap d’aquells consells, aquelles amagadíssimes amenaces, la despreocupació i el desinterès; i, pagant, va aconseguir que un treballador de la compañía telefònica nacional rastregés l’aparell des del qual havia trucat l’Andrés i «amb altres familiars van recórrer l’àrea i hi van trobar una casa sospitosa». Així que va tornar a la policía a demanar-los ajut. Però la policia s’estava cansant d’aquella família tan pesada que tot ho volia saber i entendre, i els va amenaçar, ara ja sense amagar-se’n, i els va cridar un ja-n’hi-ha-prou contundent: no entrareu enlloc sense una ordre d’escorcoll, no sense certeses, no per amor. Però un cop més el feridíssim pare de l’Andrés no els va fer cas, va pegar una puntada de peu a la porta de la casa que els havia semblat sospitosa i, ell també, va cridar i va maleir perquè ja era massa tard: «No hi va trobar ningú; només hi havia ampolles d’aigua buides, gots i alguns indicis més que indicaven que allà hi havia hagut un grup de persones». Uns dies més tard la família va rebre una trucada anònima: hi ha dos cossos enterrats en una casa, els van dir; un podria ser el de l’Andrés, els van dir. I ja no els van dir res més. Així que van haver de tornar a inventar-se una manera de fer les coses tots sols, sense les seves autoritats, el seu govern, els seus drets. I van demanar permís al propietari de la casa on els havien dit que hi havia dos cossos enterrats per excavar el seu jardí i van reunir diners entre un grapat de gent que es va oferir a ajudar-los i van llogar la maquinària que els calia i van treure dues ossades i els van fer caríssimes proves d’ADN. I van saber que no, que cap de les despulles que havien desenterrat no eren les de l’Andrés. Que eren les d’algú altre en una situació exacta. Que hi ha milers de desapareguts i desaparegudes en situacions idèntiques. Moltes famílies buscant els seus fills, les seves filles, les seves germanes i germans, els seus marits, les seves mullers, famílies desesperades, famílies soles, famílies amb por. I que és així com s’imposa el silenci, que és un infern; mai una rendició. " epdlp.com |