|
Les nostres mares (fragmento) –en catalán- "Quin greu que el Monti visqués en un cap de carrer. Quin greu que al costat dret hi hagués un solar en venda i a l’esquerra ja comencés el bosc. Perquè aquells gemecs de la Lali van ser dignes de públic. Potser ho feia que era cinc anys més jove. O que dels quioscos i dels cines n’havia tret molt més profit que el Quico. Ves a saber. Però les llepades... les llepades del Monti la van fer tornar a néixer. Què pequeño gemido ni què pequeño gemido, que deien les podrides de la Falange! Amb traça, aquells seus baixos tan rebregats en sabien un pou, de refilar! De desagraïts el món n’és ple, cavil·lava l’endemà a dins dels ferrocarrils tornant cap a casa. Amb unes ganes de trucar a la Palmira i dir-li quanta raó tenies, filleta! Que no volia figa, i que no volia figa, el Quico sempre tan marrà. Doncs ara ja havia trobat el paladar gourmet que l’hi sabia apreciar. I van quedar que un cop al mes se’l regalarien, el banquet. I com que alegria cria alegria, un vespre el mitjà es presenta amb el company de pis dels últims anys. Que no és company de pis, que és més, i que s’hi casa d’aquí a tres mesos. I resulta que els hi venen a dir que tenen una mica de merder amb la banda d’ell, que té els pares separats i sa mare vol venir amb una amiga, que tampoc és amiga, que també és més. I el tema és que no saben pas com fer-s’ho per organitzar la taula presidencial. Uf!, semblava que no acabaria mai l’explicació, el mitjà. El Quico encara no ha assimilat la primera notícia, com per resoldre un assumpte de protocol. Per l’amor de déu, s’aixeca del sofà la Lali: Que no sabeu com fer-nos seure?! Que no sabeu com fer-nos seure?! Au, ja té nova missió. " epdlp.com |