Eva Baltasar Permagel (fragmento) –en catalán- "S’hi està bé, aquí. Finalment. Les alçades ja ho tenen, això: cent metres de vidre verticals. L’aire és aire en un estat superior de puresa i per això, també, sembla més dur, en alguns moments gairebé compacte. Plana certa olor de ferreteria. La capa de soroll pesa com sutge i es manté latent, allà a baix, com un ull de petroli finíssim i cruixent, una mena de regal negre brillant. No passa ni un ocell. En realitat, ells també tenen el seu propi estrat, entre nosaltres i els nostres, diguem-ne, déus. Un buit habitable entre les línies més elevades del pentagrama. Ara mateix, sóc i no sóc. Potser només em mostro, em manifesto, com una màcula discretament molesta en una ullera, una ombra inadequada en aquesta zona chill-out. Agafo aire, l’obligo a ser propietat meva al llarg dels meus conductes animats. Viva, encara desprenc certa escalfor i dec ser tovíssima, per dins. Per fora ho sóc més del que semblo, gairebé un producte de pastisseria, un objecte de cera tèbia envernissat, atractiu com una primera línia. Cada cèl·lula es reprodueix, aliena a mi, i alhora em reprodueix, em converteix en una entitat deguda. Si deixessin de treballar, totes aquestes microscòpiques parts de mi, ni que fos uns segons... Les entitats indivisibles també es mereixen una estona de descans, com jo, com tots els genis del país. Treballar amb ells em força a assimilar-m’hi, a ser com ells, a dins d’aquest preciós tancat de vidre, un impersonal peixet vermell. " El Poder de la Palabra epdlp.com