|
La història viscuda (fragmento) –en catalán- "Al pis ja descrit s’hi va configurar en poc temps una unitat familiar de quatre membres: el pare, la mare, jo... i l’àvia —en realitat, tia àvia— materna, la Roseta Borràs, prejubilada per motius de salut l’any 1952 i que se’ns afegí, deixant definitivament l’habitatge del carrer de Lope de Vega al seu germà. Vestida sempre de negre rigorós per raó de la seva viduïtat, avui penso que mai no s’havia adaptat del tot a la la història viscuda gran ciutat. Sortia molt poc, cada vegada menys a mesura que les xacres físiques li augmentaven, ajudava a la cuina —que no se li donava gens bé—, era molt bona amb l’agulla en aquell temps, encara, de sargits i pedaços, i feia meravelles amb el ganxet. Una troca de fil i aquell bastonet metàl·lic li permetien crear, com per art de màgia, puntes d’una complexitat extraordinària i fer, a còpia d’hores, vànoves, cobretaules, tapets... A casa tot tenia puntes, i l’àvia convertía el més petit bocí de roba en un espectacular mocador. Això sí, parlava poc —emprant paraules antigues i rurals que lamento no haver anotat en una llibreta—, era extremadament desconfiada i vivia d’esquena al món exterior: mai no s’aclarí amb el telèfon, mai no escoltà un programa de ràdio i no crec que dediqués ni cinc minuts a mirar la televisió, tot i que va conviure quinze anys amb aquell artefacte que li semblava tòxic. " epdlp.com |