Quima Jaume Oratori, de Del temps i dels somnis –en catalán- "Fa temps que callen veus de somnis. La immediatesa ens venç. Amunt i avall pel rost de mil banalitats ofegant la finor de tot misteri. És en la fosca, quan l’Oratori irromp. –Magnífic Bach!– qui recompon vitralls de la memòria. L’efluvi dels records va dibuixant les nits llargues d’insomni en la vila gloriosa; les flames de les llànties vigilant els dorments tan morts com jo, com el desig. Insistents cants de galls em ferien la nit i l’alba que s’avançava. Que lluny de tu, que fràgils els amors! Estilitzats xiprers m’atreien la mirada. Entre el cel i la terra, la memòria. No fou Tales de Milet qui va morir aquí? Sí, la calor, la sufocant calor! M’esforçava per veure’l. La lluita, l’ardidesa, i jo mortal recordant immortals. Avança l’Oratori, vitrall de clarobscur. Tu a prop meu com un jutge implacable. La manca de desig, una condemna, agreujava el dolor de la feblesa. Efímeres passions, precàries! Preguntes molt banals: per què moren joves els amants? Entre la nit i l’alba, les llànties i els dorments, la sufocant calor. Per què vas sucumbir, savi de Milet? El vol i l’aterratge, és que van sempre junts? Deixo Olímpia, la vila gloriosa, faig nous camins, Corint m’espera i Pau a la memòria: la primera caiguda, la brida et va fallar. La llum un altre cop, la força del misteri. Veieres l’Invisible, les coses inoïdes tu sentires. Fou tal volta un poema, quan l’ànima despertà? En el vitrall, que avui Bach recompon, Tales i Pau brillen com aus d’alçada. Cercava el vol per defugir la terra, el vostre m’espantava. Un primari desig em perseguia. Entre el cel i la terra la memòria. La llàntia i els dorments, i jo vetllant la nit més llarga: flama apagada, consciència d’un present, i el plor per un passat dins d’un jardí de flors i sols ardents. No seria millor fer com el cigne, cantar altius quan s’acosta la mort? " El Poder de la Palabra epdlp.com