Felícia Fuster Parlaré, de Aquelles cordes del vent –en catalán- "No vull plorar. Parlaré dels herois gairebé inútils, que inèdits i esfumats aixequen cada matí, com un gran pes, la vida. Parlaré de com s’espolsen el cor, de com se l’esbandeixen i l’eixuguen a corre-cuita, amb el retall de cel encara nou que esquinça la finestra. Diré com amb les pedres es desgasten i els passos se’ls fan curts. Com es disbauxen amb la xarxa de les hores espesses, amb aquells plats que no netegen. Tot i l’engruna morada de pa blau, acaben per menjar només la pols de les venes que els porten qui sap a quin diluvi. Us diré com agafen, sac de vent, el metro sense portes del viure, corrent, perquè s’escapa. I per res nou. Pels rosegons de sempre. Com deixen que els sacsegi el coure foll d’una orquestra que els minva i els llima les orelles. I els arbres xops i les mars esfullades i les platges eixutes dels desitjós que els traven o els travessen són com un gra d’arròs que un ocell fred no es menja. Jo passo, els miro i em desfaig i escric, com una llarga lletra morta damunt de la saó, que es veu la terra i veig que no he fet res, que la processó inútil continua passant sense que les esquerdes de les cases, dels tàlems, es guareixin. I amb aquest mal que la vida m’arrela, les mans ferides per les cordes estranyes que m’escapen, m’aixeco, crido, m’enfolleixo i vaig i vinc i bec concerts i rosego cinemes, escolto vasos de vi nou i d’aigua antiga i m’esquinço per dins. No em sé morir ni dormir amb el somriure beat dels que es desperten desentesos de tot, i veig l’escorça i fins la saba caure, les branques esberlades pel llamp d’una tristesa amb sexe. I voldria plorar però no ho faig. I no ho faré. Parlaré dels herois que no conec que amb un paper de vidre el temps esborra però que abans, esberlen, d’una nuesa sense límits, cada matí del món. D’aquells que aixequen el pes dels parallamps, el pes que ningú sap, dels paradesencisos. " El Poder de la Palabra epdlp.com