Montse Barderi La vida autèntica (fragmento) –en catalán- "Res de nou sota el sol. Ni el virus em resulta nou, simplement em fa estar a casa, on estic gairebé sempre. Tot plegat em permet practicar desinhibidament l’actitud antisocial que tan bé he exercitat tota la vida. Com vaig conquistar la meva ex? Segurament perquè era cantautora, i la meva sensibilitat i aparent bondat li eren més rellevants que el meu físic. I perquè ella també necessitava ser vista, ser mirada de més a prop, traspassant la pell per arribar allà on el múscul es desfà en paraules. També havia patit assetjament escolar. Era una noia panotxa, amb ulleres i de cara tirant a atònita delirant amb la pell massa clara. Atònita delirant és correcte, d’aquelles que estan callades i de cop tenen una idea i s’esveren, i vociferen i parlen amb una octava més alta del que faria falta. I és algú que no escolta. Ella parla, desmembra lentament un argument, amb mas sa silencis entre les paraules, i quan tanta parsimònia t’altera i hi vols ficar cullerada, ella, sorda i impertèrrita, continua exactament allà on ho ha deixat sintàcticament uns quants segons enllà. Tantes cançons amb la guitarra i només em va poder dir un maleït «Me n’he d’anar». Però per què hi torno? Ja fa deu anys, de tot això. De fet, jo també faig el mateix, m’avorreixo tant parlant amb algú que poso la directa i declamo arengues i filípiques, en to baix, en to circumstancial, però vaig per lliure, penso sol i en veu alta. És el que esperen de mi, sentir-me parlar com a la televisió i a la ràdio. Xerro de la situació del món fent un cafè en companyia de qui no he pogut evitar. De tant en tant, però, l’altre vol dir alguna cosa, i aleshores he d’aturar-me. Soc atent, em fotria molt que diguessin que no escolto, però no puc evitar un gest, pràcticament inapreciable, de cansament, de solemne avorriment, d’un nou déjà-vu, d’experiència reduïble a esquema. Tot dit, tot sabut, tot repetit, cap novetat sota el sol. " El Poder de la Palabra epdlp.com