Laila Karrouch Quan a l’Isma se li van creuar els cables (fragmento) –en catalán- "No fa fred ni calor. Tampoc és un dia típic de juny. A estones, el cel presenta un magnífic blau clar, segons més tard es torna grisós, aquell gris apagat i trist. –Deu minuts! Ni un segon més! –diu la Sergenta amb un to sec. En realitat, la Sergenta és la senyoreta Matilde, però la majoria d’alumnes ja no recorden, a hores d’ara, com es diu. Per a tots és la senyoreta Sergenta. De sang freda, alta com un sant Pau, grossa com un pi, amarga com el fel. No sap somriure. Tampoc mostra interès per aprendre’n. Tant li fot. De pell més blanca que la neu, de rostre marcat, d’ulls grisos inexpressius i de llavis tan prims que semblen dibuixats amb un llapis de punta fina. Du un gran monyo grisós molt ben fet; no en sobresurt ni un sol cabell. En Pau, que sempre ho sap tot, diu que s’hi deu posar cola perquè no ha vist mai un monyo tan immòbil. Molts diuen que la Sergenta és soltera, que viu en una casa de dos pisos al bell mig del bosc i que té un gos guardià amb unes dents llargues que baveja tot el dia. Es veu que li agrada passejar-se a mitjanit. No parla amb altres professors ni creua cap mirada amb ningú. L’altre dia un noi de l’altra classe ens va explicar que passejant el seu gos es va trobar davant de la casa de la Sergenta. Amb els ulls exageradament oberts, com si revisqués el moment, assegurava no haver passat mai tanta por. Després d’agafar aire i davant la cara de babaus de tots els presents, menys la meva, que no em crec aquestes fantasmades, el noi assegurava haver sentit uns xiscles i una pudor que provenia del soterrani. Alguna de les noies s’encongia d’espatlles i es feia petita mentre s’amagava darrere d’algun company, no fos cas que la dona aparegués per art de màgia i se la cruspís en un obrir i tancar d’ulls. " El Poder de la Palabra epdlp.com