|
Si sabessis el mar com és bonic (fragmento) –en catalán- "Va ser poc abans que arribés l’onada. Feia una mar quieta, tan quieta que impressionava. L’aigua tenia una consistència metàl·lica, quasi trepitjable. El cel, mut, també es mantenia en suspens. Dret a la barana de popa, les cames separades, en Príam s’ho mirava suspicaç mentre pixava per la borda. Des que havia sortit el sol que s’estaven així: sense vent, ni onades, ni núvols. Feia la impressió que la natura sencera aguantés l’alè. Massa dies fora de casa, això és el que et passa, va pensar en Príam. Va contraure el baix ventre. L’orina sortia a batzegades. Mecagon tot. On era el doll alegre de la seva joventut? De sobte, el crit d’en Pilos. —Patró! N’hem pescat una! Es va tombar tan de cop que un rajolí de pixum va regar una mica la coberta, i a ell també. Va apujar-se els pantalons a correcuita i es va dirigir precipitadament a proa, on el nano, estintolat a coberta, tibava un cap fent contrapès amb el pes ínfim del seu cos. —De debò? No m’enganyis, malparit! —Les seves cares gelades estaven a tocar, la barba blanquinosa d’en Príam fregava el mentó llis del noi. —L’he vist amb aquests ulls, patró! Es recargolava enfurismada! Al seu costat, l’Eumo reia esbojarradament, les mans a les butxaques. —Què fas, carallot! Ajuda’l! —va exclamar en Príam. De cop i volta, el cel va tronar. Una nuvolada negra, sortida de qui sap on, es va congriar ràpidament sobre la nau. I tot seguit va començar a ploure, una pluja violenta, esmolada com fletxes, que els va envestir per dalt, precedida d’un llampec encegador: el darrer instant de llum abans que caiguessin les tenebres. Encara no era migdia. La Certa va començar a balancejar-se. L’oscil·lació suau del principi, brevíssima, va donar pas a uns sotracs impossibles, com si desenes de braços enlairessin el buc, un metre, dos, i el deixessin caure a plom. —Però què cony...? —va mormolar en Príam abans de caure. A partir d’aquell moment la nau es va tornar l’infern. L’home rodolava per coberta com un barril d’arengs en salmorra. A tres braços de distància, sense deixar anar el cap, els dos nanos lluitaven per estar-se drets enmig d’aquell temporal inaudit que ja els assotava de ple. La natura bramava, escopia, tirava coces. Exhala per fi, va pensar en Príam a punt d’esclafar-se sense remei contra el pal major. Un tou providencial de cordes el va salvar. Es va posar dret, el cos de vell que cridava, l’ossada plorosa. Relliscant penosament, va arribar fins a la borda. Tenia el rostre cremat pel vent i el cos vençut. En altre temps havia estat un home fornit, fins i tot bell. Ara tot li penjava: galtes, nas, espatlles. Només els cabells li creixien forts, blancs, tossudament arrissats, com si l’esperit jove del seu ésser s’hagués atrinxerat a la forra del cap. Es va agafar a la barana, mullat de dalt a baix, i va fitar la negror de l’oceà. " epdlp.com |