|
Illa –en catalán- "Rosa, per dibuixar-te una illa a penes, amb mots i heliotropis, trenc els cèrcols de l’urc. Des d’ara em torn l’epígon d’algú que escolta ploure entre les teves cuixes. Perquè els déus són despresos com el rostre de l’aigua o talment les textures i el tram color albergínia des d’on el dia neix et puc escriure aquest poema. A fora hi ha els ritmes del silenci, els rondallaires més adustos, més bíblics, i un atzar poderós com l’escomesa o els dits de ferro de la soledat; hi ha músics melancòlics a pòsters que lacera la lluna, el caos que l’hivern entronitza: mans mortes dels insectes, el cuiro i les mimoses nevades dels darrers combats per la certesa, cementiris i encantadors de serps a l’hora carmesina en què tornàvem a casa quan s’obrien els mercats de les flors. Però nosaltres, Rosa, ja som lluny, mar endins, i tot té el sentit èpic de dos cossos ingràvids - àngel, vi blanc, saliva – desesperadament volent-se sobre els punts cardinals de l’adreç de llit, camí de l’alba: la bellesa i l’efímer. " epdlp.com |