Glòria de Castro L'instant abans de l'impacte (fragmento) –en catalán- "He sortit i hem vingut fins aquí, fins aquest mateix llit, que és on havia deixat els texans, perquè aquest tipus de converses s’han de tenir vestits, he pensat. Ell m’ha mirat la mà on duia les tisoretes. Un artefacte inofensiu però que en el control de seguretat d’un aeroport seria considerat una arma blanca. M’ha parlat del tedi de la feina, de com n’està fins als ous, d’aguantar que els caps i els clients estúpids le rompan las bolas, del poc que es valora avui en dia la creativitat, que només manen els diners, que l’únic que fem és contribuir a la propagació del consumisme…, de tot això, parlava. Ho fa molt bé, això de parlar. I semblava ben bé que parlés de mi, de la meva feina. És cert que tots dos tenim professions poc ètiques que no fan més que corrompre la gent fent-los comprar coses que no necessiten, que no ens fan créixer com a persones i que no ens dignifiquen espiritualment, però que ens proporcionen el sou necessari per pagar tot el que ens envolta. Malgrat això, i posats a comparar, jo treballo per una companyia que provoca el suïcidi dels seus treballadors, mentre que l’Horacio treballa per a una empresa de gelats que l’únic que pot arribar a provocar és un lleuger increment de l’obesitat infantil. O sigui que era jo qui tenia més raons no només per deixar la feina, sinó per pronunciar la frase lapidària amb què l’Horacio ha donat per tancada la conversa: «…així que no tenia sentit seguir amb aquesta farsa»." El Poder de la Palabra epdlp.com