|
Itinerari vers l’home interior (fragmento) –en catalán- "El descregut Serrallonga, resignat a la confessió i al penediment final, s'aferra a aquella part final del credo que li permetria d'alguna manera justificar-se i reincidir en la seva tirada a la sensualitat i la carnalitat. És el poeta «gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m'heu donat». Altres persones han parlat de la religiositat de Joan Maragall des de la creença i s'han referit explícitament a aquest aspecte. Ramon Sugranyes de Franch, per exemple, afirma la religiositat de fons de Maragall com a indubtablement cristiana en el seu article publicat a Qiüestions de vida cristia17 na,1 en què arriba a matisar força sobre els dubtes i les vacil·lacions del poeta ja en la maduresa. Per Sugranyes, el problema no seria tant un conflicte real en relació amb la creença, sinó un desconeixement forçós, per motius d'ambient i d'època, de les idees teològiques adequades per formular explícitament la seva fe. També el P. Miquel Batllori, en el seu treball L'inconformisme religiós de Joan Maragall, matisa i ajusta molt la qüestió i parla de «recerca angoi xant» i de conflicte entre un panteisme real i la creença en el Déu personal cristià. Però també acaba fent-s'ho venir bé i l'incorpora a una fe cristiana inconformista, «social i íntima alhora», que és més la del Batllori dels anys seixanta que no pas la del Maragall dels últims anys." epdlp.com |