|
El joc del silenci (fragmento) –en catalán- "El rellotge del menjador acabava de marcar les nou del vespre. La Valèria, una nena de set anys d’ulls blaus com el cel, jugava davant les flames de la llar de foc, asseguda a terra, sobre la flonja catifa de llana. Amb els braços recolzats a la tauleta de fusta, apilonava peces de colors una sobre l’altra: era el seu joc preferit. Les flames que tenia just al davant eren l’única llum que hi havia en aquell enorme menjador. Tota l’estança, gairebé en penombra, ballava al ritme del foc: els canelobres de ferro, les banyes de cérvol penjades a la paret, els dos sofàs de pell, l’escala de cargol que s’enroscava fins al pis de dalt…, tot aportava les pertinents ombres a aquella escena fosca, com si haguessin cobrat vida. Els pares de la Valèria, en Jan i la Carla, de trenta anys i escaig cada un, eren a la cuina preparant el sopar. La Carla, igual de rossa que la seva filla, amb un pijama de cotó que li resseguia el cos esvelt i en forma, feia pocs minuts que havia agafat un vi negre del celler i havia proposat un brindis al seu marit. En Jan, atractiu, d’ulls grossos i foscos, havia somrigut, i havia deixat de tallar la ceba per agafar la copa. Mentrestant, al menjador, just darrere la Valèria, una figura es mantenia immòbil. Observant-la. L’home feia estona que restava en un espai ocult que coneixia molt bé, entre l’escala i l’armari de fusta. Un racó perfecte, que el feia invisible a tothom. Contemplava la nena delerós. Ensalivant. Tan a prop seu, que si allargava una mica la mà gairebé li podia acariciar aquells preciosos cabells daurats. Era tan a prop de la Valèria que, quan volgués, hi seria a sobre d’un salt. La nena ni tan sols tindria temps de cridar. Quan ja s’havien begut la segona copa, la Carla va anar cap a la porta de la cuina i la va tancar amb delicadesa perquè la Valèria no els pogués sentir. Llavors es va girar, sentint l’embriaguesa de l’alcohol al mig del front. En veure que el seu marit li estava dedicant el cent per cent de la mirada, va deixar la copa sobre el marbre i, a poc a poc, va començar-se a descordar els primers botons de la samarreta del pijama." epdlp.com |