|
La llarga revetlla (fragmento) –en catalán- "L’orquestra va tallar en sec la música. Els petards xiulaven i el cel s’omplia de guspires de coure. Fins i tot els cambrers havien deixat el bufet desatès per atansar-se a admirar l’espectacle. En Mateu, de camí cap a la taula, va acostar-se al bufet i va agafar una de les safates amb coca de llardons. Es va asseure al damunt del mantó de la Mimi i, quan se’n va adonar, el va col·locar sobre el respatller d’una altra cadira. No quedava xampany a l’ampolla. Va encendre una cigarreta i hi va fer un parell de xuclades amb tranquil·litat. Enllà se sentien els aplaudiments i les veus de la gent. En Mateu va centrar l’atenció en un noi ros que s’acostava des de la pista de ball. No portava la jaqueta i s’havia tret el llacet. Duia una copa a la mà. El coneixia superficialment perquè era un cosí llunyà de la Sisita que havia tornat feia poc de l’estranger —de França?—. Hi havia coincidit algun cop en alguna festa, tot i que no hi havia parlat mai. Anava sempre molt ben vestit i solia freqüentar el grup d’en Francesc Suqué, encara que d’això darrer no n’estava del tot segur. El que sabia del cert és que era un cosí llunyà de la Sisita, sí. De fet, «mitja Barcelona» estava emparentada; tothom era cosí llunyà d’algú. Durant els puixants primers anys de la Restauració borbònica gairebé un quart de les bones famílies barcelonines tenia la sang bruta d’hemofília —fins i tot en això es negaven a quedar en un segon pla respecte de l’endogàmica noblesa local!—... Sort de l’arribada d’il·lustres i aristocràtics cognoms aragonesos, valencians, bascos, madrilenys, andalusos i cubans, que va permetre un respir genètic, ja a principis del XX, a les tancades nissagues del cotó." epdlp.com |