|
Entre el secret i la culpa (fragmento) –en catalán- "Els carrers de la vila de Vallformosa començaven a tenyir-se dels tons daurats i carbassa de la tardor, mentre la brisa fresca de la tarda aixecava petits remolins de fulles seques que dansaven pels racons del carrer Major, entre carros que passaven feixucs, dones que es passejaven per les botigues amb els cabassos plens i petits grups d’homes que comentaven les novetats del dia. Com tantes altres tardes, la Maria i en Lluc anaven amb pas tranquil, caminant l’un al costat de l’altra amb les mans suaument entrellaçades davant del cos, mantenint una distància correcta. La Berta, una de les joves minyones que feia pocs mesos que havia entrat al servei dels Faura, els seguia uns passos més enrere, amb una discreció més aviat relativa, mirant aparadors i fingint desinterès. De tant en tant, es creuaven amb algun conegut, amb qui intercanviaven un gest de cap, una salutació cordial, una breu conversa. —Avui hi ha força gent —va dir en Lluc, mirant al seu voltant—. Es nota que la calor ja comença a anar de baixa, i a la gent li ve més de gust sortir. —Fa un temps molt agradable —va afirmar la Maria. En Lluc la va mirar de cua d’ull, procurant no semblar indiscret. Durant una estona, van passejar en silenci. Ell s’hi trobava a gust, en el silenci: era un noi que no havia necessitat mai omplir l’aire de paraules per sentir-se còmode. Però aquest silenci en concret feia l’efecte que tenia un pes diferent. Hi havia alguna cosa en la Maria que semblava absent, com si part d’ella estigués absorta en algun lloc molt llunyà, on en Lluc no podia accedir. Últimament, tenia la sensació que hi havia hagut un canvi (molt subtil, però progressiu) en la manera com la noia es relacionava amb ell. No sabia ben bé què era —no era que la Maria s’hagués tornat freda, exactament—, però al llarg de les darreres setmanes, cada cop que estaven junts, en Lluc notava una certa distància continguda en com ella el mirava, en la manera de somriure-li o de respondre les seves preguntes amb les frases justes, sense gastar ni un sol mot més del compte. Per algun motiu, en Lluc no podia desprendre’s de la sensació d’estar caminant sobre un terreny on no acabava de trobar peu ferm: cada pas que creia haver avançat a l’hora de guanyar-se l’afecte de la Maria, l’endemà semblava igual de llunyà que el dia anterior. Va decidir apartar aquell pensament. —Mira —va dir en Lluc, assenyalant amb el cap un parell d’homes que, a l’altra banda del carrer, descarregaven tot de caixes voluminoses d’un carro aturat—. He sentit que faran una exposició d’art i escultura, amb obres importades de tot Catalunya. Hi podríem anar. La Maria va assentir, dirigint-li un somriure suau. —M’agradaria molt. Aquella resposta va fer que en Lluc s’encoratgés una mica. Li agradava veure-la somriure. De fet, li agradava tot, de la Maria: la manera com inclinava lleugerament el cap quan li parlava, demostrant que l’escoltava; o com es col·locava els cabells indomables rere l’orella, amb un gest distret; o l’olor que feia sempre, fresca i subtil, amb rastres d’aquell perfum car que havia portat de la capital. Des que en Lluc s’havia enamorat d’ella quan amb prou feines era un marrec, s’havia passat llargues estones a soles, rememorant i catalogant mentalment cadascun d’aquells detalls, com peces d’un mosaic preciós que representava la seva devoció." epdlp.com |