|
Perqué un día torni la cançó a Sinera, de Les Hores -en catalán- "El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement. Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims. És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar. He parat el temps guardo de l'hivern. Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans. I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós. Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés. Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut. Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó. Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes. El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts. Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac. La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther. Ja no volta l'ós. He llegit el llibre del Predicador. Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots. Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal. D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir. En un estany buit, manen el silenci i la solitud. Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc. Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor. La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir." epdlp.com |