|
Estimada Marta -en catalán- "Mira'm els ulls que cap fosca no venç. Vinc d'un estiu amb massa pluges, però duc foc a l'arrel de les ungles i no tinc cap sangtraït pels racons de la pell del record. Per l'abril farà anys del desgavell: set anys, cosits amb una agulla d'or a la sorra del temps, platges enllà perquè la mar els renti i el sol i el vent en facin diademes. Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, la cambra closa, els grans silencis; de tot això só ric, i de més coses, però no em tempta la fredor del vidre i sobrevisc, aigües damunt del somni, tenaç com sempre. Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn. Debades plou en algun lloc remot. Tot és suau, i aquests instants que passo configurant records que no he viscut són uns instants d'intimitat extrema densament plens de tot allò que vull; moments de vida il.limitada i clara. Debades plou. També debades xisclen els falciots ran de finestra, i s'omple molt lentament el càntir de la tarda. A voltes cau una cortina espessa damunt de tot, i tot esdevé estèril. No és el silenci i és més que el silenci. Floten els mots en una mar immòbil, tota la cambra és un parany i esclaten, inútilment, angoixes i projectes. Res no distreu d'aquests instants terribles com tancar els ulls i imaginar una noia de cos propici al joc, a la baralla. Des de les hores mortes, talaiot, m'omplo la pell de dibuixos obscens i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós et ressegueixo sines i malucs, el ventre lleu i el sexe ardent i obscur amb la punta dels dits extasiats. Ets una sola i moltes. Complaent i complaguda alhora rodolem per un pendent insòlit. Cada gest perfà l'extrema intimitat del joc desmesurat i estricte. Marta, els mots que ens diem sense dir-los no són pas escuma sinó aigua, i el desig és un vast horitzó. Si tanco els ulls te'm fas present i esclaten els colors. L'arbre de llum tan densa dels sentits poblat de nou de fulles i d'ocells." epdlp.com |